Treball de camp

La idea de comprar una furgoneta va sorgir des del primer moment. Intentàvem fer-nos una idea de com seria la nostra vida un cop jubilats i ens vèiem triscant per les carreteres d'aquests mons de Déu amb una furgoneta pintada de floretes. Amb el temps anàvem veient que la jubilació quedava molt lluny i, sobretot, cada cop érem més conscients que la situació tant econòmica com de salut, no serien les millors per aquests tipus d'aventures, Pensant, vam trobar el punt ideal per fer-ho: seria aquell moment en que l'Anna, per edat, ja no viatjaria amb nosaltres (i bé que faria) i aquell moment és ara. Dit i fet, teníem tres anys per posar fil a l'agulla. Tres anys per estalviar i trobar el que més s'escaigui al que volem.

L'ideal

De sempre, la referència en furgonetes camperitzades, ha sigut la Volkswagen California, que juntament amb la Citroën Type H són les típiques de la segona meitat del segle XX (dit així sembla que parli de l'edat mitjana)

La Type H ja no existeix... bé, relativament. Ara la casa Citroën ha tret un kit per decorar exteriorment la Jumper i fer-la semblar la seva avantpassada. I la California? Sí, ha evolucionat i se les veu amb el mateix esperit, excepte amb el preu: no baixa de 60.000 €. Molta maria ha de vendre un hippie per poder-la comprar. Ja, ara em direu que sí, que nova, que per què no de segona mà? Doncs no per una raó, i és per les lleis anti-dièsel que surten cada any. Quan més antiga la compri, més possibilitats tinc que me la prohibeixin en quatre dies.

Tocant de peus a terra

Els diners i l'espai són els que són. Així que calia trobar una furgoneta no massa gran i buscar nosaltres mateixos un lloc on ens fessin la transformació. Fa dos anys vaig conduir una Renault Traffic de nou places i m'hi vaig trobar molt còmode.Evidentment no comprarem una tan gran com aquesta, però hi ha models més petits. Altra opció era la Jumpy de la Citroën, també bé de preu i de dimensions relativament reduïdes. Més o menys ja sabíem per on navegar.

Ara calia buscar un lloc on fer les transformacions. Dins de Barcelona només n'hi vam trobar un, al Poblenou, però només treballaven amb Volkswagen. Que ens anés mínimament bé, hi havia tres a Vic. Ara no recordo els noms. En un ens vam fer un fart d'explicar el que volíem i el venedor intentant convèncer-nos de comprar just el que no necessitàvem. En un altre, l'encarregat semblava tan interessat en vendre com de que li arrenquessin un queixal. Finalment hi va haver un que semblava interessant. El problema era que només obria de dilluns a divendres i en hores que feien difícil el poder-hi anar. El sistema que feia era treure els seients del darrera i posar-ne uns altres amb uns carrils i que es poguessin abatre.

Més o menys ja anàvem encarats... o això crèiem. Vam agafar les mides del pàrquing de Barcelona i no quadrava la cosa massa. Eren massa grans, o cabien tan just que faria l'aparcament gairebé impossible. Al final, va sorgir la tercera opció, gairebé descartada des del començament. la Nissan Evalia NV200. No apta per gent alta i prou estreta per a que, els que hi dormissin, s'haurien d'estimar molt. Però, és clar, era una furgoneta pensada per ciutat i que era l'única que cabia al nostre aparcament.

I va començar la tercera fase.