Per què una furgoneta?

Cada cop que em preguntaven, ja des de ben petit, què volia ser de gran, responia que metge, astronauta, cantant o actor. Sempre les respostes esperades d'un nen de la meva edat. Però aquest nen el que tenia al cap, igual sense adonar-se'n era el formar part d'una "road movie". No sé si influenciat per la sèrie "Tres en la carretera" emesa a la televisió durant l'any 1975 o d'altres pel·lícules semblants, però el que és cert, i en tinc vius records, és que les meves recreacions mentals d'un futur adult, eren gairebé sempre les d'un "cercavides".

M'imagino que, si algú em volgués psicoanalitzar, diria ràpidament que el que sóc és un covard que vol fugir dels problemes incapaç d'enfrontar-s'hi. Igual que els protagonistes d'aquesta sèrie, els quals fugien tan sols de tot allò quotidià, o d'altres com "El fugitivo", acusat d'un crim del qual n'era innocent, tant se val, és el de sempre, pensar que, si marxes, els problemes es queden allà on els has deixat i no viatgen amb tu. Pot ser que sí que sigui una mica d'aquesta manera. Encara que jo prefereixo veure'm com un "outsider" a la semblança de Jack Kerouac.

Recent tornat de la segona guerra mundial, es va trobar en un món completament diferent al que coneixia. Dins un Nova York estrany per a ell, té la necessitat de marxar en direcció a Califòrnia, havent de aturar-se sovint per a realitzar feines que l'ajudin a guanyar-se alguns diners. Ara viu en un món que no entén i que no l'entén a ell i prefereix buscar un lloc on poder trobar-hi l'equilibri rebel·lant-se allà on no el pugui assolir.

Jo sempre somniava en carreteres sense rumb. Em cremava el cul i necessitava moure'm, però no viatjar en el sentit estrictament turístic de conèixer llocs nous i noves cultures, no, només fugir, deixar enrere el que coneixia i anar allà on el vent em dugués i l'economia em deixés. A l'inici fent auto-stop dins que els pocs diners que dugués s'acabessin i hagués de tornar ràpidament. Van ser uns anys que em van permetre viatjar per tota Europa amb pocs diners coneixent molta gent i amb experiències meravelloses. No em vaig poder permetre l'Inter-rail fins el darrer any en què podia per edat. Després l'economia va millorar i em vaig poder moure amb cotxe, de càmping en càmping i sense una ruta fixada. De vegades acompanyat i de vegades sol, tant m'era, la qüestió era enganxar petites carreteres fins a cansar-me.

Ja, amb l'edat, el temps i l'economia em condicionaven aquestes bogeries. Al final vaig trobar la meva col·lega de gamberrades perfecta amb la que vam cremar pneumàtics sense parar fins que es quedà prenyada. Vam adaptar la manera de viatjar a les circumstàncies però sense deixar de fer aquesta mena de viatges. Aquest ésser pervers anomenat temps va decidir que això de dormir en tenda fos cada cop més feixuc i ho vam anar deixant, i tornant-nos com tothom, d'hotel en hotel.

Però el mateix temps pervers també et regala alegries. El fet de que la nostra filla vagi a fer ara 18 anys i que l'economia sembla que comença a tirar una mica millor va fer que, ara farà dos o tres anys, ens plantegéssim tornar a les "andades" però comprant una furgoneta, el que havia estat el meu somni de ben petit